Molts segles abans que Cristòfor Colom portés la xocolata a Europa, l’any 600 abans de Crist els maies ja van establir les primeres plantacions de cacau a la zona de Yucatán. Mastegaven les llavors, el que els proveïa d’una gran energia. Els asteques van reprendre la tradició del cultiu. Amb el fruit de la planta, al qual anomenaven “cacahuatl”, preparaven una beguda anomenada “xocolatl” (Xoco:amarg i atl: aigua), bullint en aigua les llavors torrades i mòltes, i barrejant-les amb farina de blat de moro i espècies com canyella , vainilla o bitxo. És a dir, era un potatge amarg però extremadament energètic. El fruit del cacau era tant valuós entre els asteques que les seves llavors s’utilitzaven com a moneda de transacció i unitat de càlcul. Una llegenda asteca diu que les llavors de cacau van ser portades des del Paradís pel déu Quetzalcóatl, “la serp emplomallada”, qui va ensenyar el seu cultiu als homes. Per aquesta raó, la xocolata s’utilitzava en rituals i només era begut per la noblesa i les classes militars. Es considerava que subministrava una energia extraordinària, i fins se li atribuïen poders afrodisíacs. Tal és així, que segons va relatar el conqueridor Hernán Cortés després de conèixer la cort de Moctezuma a Mèxic, l’emperador asteca només prenia un potatge de xocolata aromatitzat amb vainilla i espècies, abans de lliurar-se al seu harem.